Entrevista a Joan Melià i Garí

Joan Melià Garí (Porreres, Mallorca, 1954) és un filòleg i professor de la Universitat de les Illes Balears, especialitzat en sociolingüística.

Llicenciat en filologia hispànica i doctor en filologia catalana per la Universitat de les Illes Balears, universitat de la qual és actualment professor adscrit al Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. El seu camp de treball s'ha centrat en la sociolingüística, la didàctica de la llengua i la planificació lingüística.

Quan vares començar a tenir interès en la mostra llengua? Quan sentires aquesta devoció que t’ha dut a ser un dels filòlegs més reconeguts en llengua catalana?

Va ser quan començà el batxillerat, estudiava a l’institut de Felanitx i vaig tenir un professor, Miquel Pons que havia publicat una obra de diferents narracions, Cèdules Personals. Em va fer veure i descobrir que es podia escriure en mallorquí. Però al cap i a la fi això ho vas descobrint amb el pas del temps.

Un d’aquests moments del temps va ser segurament els teus principis dins la Universitat…

Segurament. Quan vaig començar dins la universitat ami m’agradava i m’agrada molt la literatura, literatura hispànica, perquè en aquell temps no existia Filologia Catalana, sinó que estudiàvem Hispàniques. Hi havia assignatures de qualque nivell de català ficades dins els curs, i es clar, mentre estudiaves no podies deixar de banda aquest fet. Això feu que molts de la meva generació ens adonéssim compte que existia una realitat i  una identitat lingüística que li donarem forma. Però quan te dones compte de com és aquesta realitat és mentre estudies.

Evidentment mai degueres pensar que acabaries sent Director de Política Lingüística i un dels professors més eminents de la UIB en el camp de la normativa?

Professor creia que ho seria, era una cosa que m’agradava quan feia el batxillerat, però res més. Professor d’institut ja era bastant important, tenguent en compte el moment i el tipus de família d’on venia. Després les circumstàncies del moment, les situacions, els amics em desviaren de literatura cap a llengua, no som jo que ho vaig triar, en aquesta vida tot et ve de forma inesperada. Preocupar-me amb qüestions de sociolingüística i fer uns articles sobre això, segurament foren els culpables que m’anomenessin Vicerector Associat de Normalització Lingüística aquí a la UIB, Director del Servei Lingüístic, i una cosa du a l’altre i així fou com em demanaren per ser Director de Política Lingüística. És sa vida mateixa qui t’hi du, normalment no tries el camí.

Com tu, també hi trobam gent de la mateixa generació que no triaren el camí, però tots ells es creuaren.

Es clar, nosaltres vam aprendre a partir del no res. Vàrem descobrir la nostra realitat cultural i lingüística, vam tenir la sensació d’abast del progrés que es podia aconseguir per arribar a la situació ideal. Aquesta il·lusió i alegria ha permès que arribéssim enfora i amb ganes d’assolir-ho tot. El que s’hauria d’intentar és que aquesta il·lusió continuàs dins la nostra comunitat, perquè el problema que hi pot haver, per aquesta petita esquerda que s’ha obert dins la evolució de la normalització de la llengua, és que se’ns aferri una sensació de pessimisme, que pot donar lloc a una forta reculada amb matèria lingüística.

Es nota un canvi amb l’implicació sociocultural que va tenir aquella generació si ho comparam amb els estudiants d’avui dia?

Fa 25 anys, la situació social de la universitat, des de el punt de vista cultural i lingüístic va tenir un pes molt important, perquè tot estava molt endarrerit. El que vam intentar aportar van ser unes propostes de progrés en sentit democràtic, lingüístic, etc. que en arribar en un cert punt, sa mateixa societat fa que la universitat ja no tengui aquest paper capdavanter, i es reflecteix molt més en la societat mateixa. Per exemple: fa 20 anys la presència del català com a llengua vehicular, com a llengua d’impartació de matèries, aquí era aproximadament es 51 o 52 %, i en aquells moments els exàmens de selectivitat que es feien en català no arribaven al 30%. Avui en dia el nombre de classes fetes en català es segueix ubicant a un 51%, però els exàmens que es fan en català a selectivitat superen el 70%. És a dir, l’educació secundària ha avançat molt més en el sentit de fer capaços als alumnes d’utilitzar el català. Per tant superat el tant per cent d’exàmens realitzats en català a la selectivitat que el tant per cent d’ús del català com a llengua d’impartació. Això demostra que la universitat ha quedat estancada amb el progrés i en canvi la secundària ha avançat molt dins el marc lingüístic. La universitat ja no té aquell paper o no l’ha sabut assumir, segurament un dels fets és el fet de la massificació que pateix la UIB. És el reflex de la societat.

Parlant de xifres, el Català és una de les 10 llengües més utilitzades a internet segons Google, la literatura catalana té una projecció internacional molt bona, el català és molt conegut arreu del món, i a les Illes Balears l’entén casi tothom. Les xifres segons com les miris poden ser bones, però amb unes polítiques d’austeritat, amb unes poques ganes d’invertir amb la llengua, és possible què després d’un període de 20-30 anys on hi ha hagut la Llei de Normalització Lingüística i el Decret de Mínims, entrem dins una etapa de retrocés?

Si, és ben possible. Es cert que hi ha dades, valors absoluts, ja siguin quantitatius o qualitatius que col·loquen la llengua catalana molt per damunt de les seves dimensions demogràfiques reals. Però també hi ha altres usos on la llengua catalana té problemes, com els d’àmbit oficialitat de nivell més elevats, que una comunitat independent tendria, o els nivells més baixos per intercomunicar-se. Som en una societat on una persona té contacte diari mínim amb dues llengües, ja sigui activament o passivament, però sempre amb dues llengües. Això abans no passava, però avui en dia és un fet que a Mallorca es parlin moltes més llengües del que nosaltres podem imaginar.

Això fa pensar que hi ha d’haver mesures per conservar la nostra llengua i alhora donar facilitats o solucions als nouvinguts per la seva integració.

Perquè la llengua de les Illes Balears es pugui mantenir com a llengua pròpia, és necessari que la societat prengui consciència de la necessitat d’intervenir per mantenir la llengua, però per suposat la intervenció de les institucions de la societat. Sabem que hi ha una forta immigració a les Balears, idò aquesta gent ha de tenir la oportunitat d’aprendre català, d’integrar-se lingüísticament a la vegada que aquesta oportunitat vagi acompanyada d’uns certs avantatges que els hi hagi suposat aquest aprenentatge. De tipus laboral, social, etc. Aprendre la llengua de les Balears ha de suposar estratègicament uns avantatges per aquesta població.

Això no és, però la sensació que es transmet a la majoria de gent nouvinguda.

Hi ha una situació que veu molta de gent que per residir a les Illes Balears no fa falta aprendre el català, perquè hi poden residir fora gaire problemes, ara bé, també és cert que la gent que aprèn català se’n temen que això els hi suposa l’obertura d’unes portes de comunicació, de crear un cert nivell d’amistat, etc. que si no l’aprenguessin no la podrien explotar o entendre, i poder viure plenament a la nostra terra. Per tant s’ha de diferenciar del fet de residir o viure a les Illes Balears.

Què s’ha de fer idò?

Implantar unes vies específiques per l’aprenentatge de la llengua, ja siguin cursos a distints nivells, de distintes formes, intensitat, aplicades amb intencionalitat diferent, per tant falta una gran diversitat d’oferta. També l’entorn hauria d’estimular a l’aprenentatge d’aquesta llengua, havent-hi uns àmbits on sigui indispensable el coneixement de la llengua per entrar-hi, per exemple l’administració, el qual hauria de dur un funcionament intern en català per així fer veure al nouvingut la importància de saber català per poder-hi fer feina.

I des de l’escola?

L’escola va molt vinculada en aquest tema. L’escola fins ara, i els resultats ens ho demostren, que l’ensenyament en català ha fet que molts d’infants que no tenen el català com a llengua d’ús en àmbit familiar, l’hagin pogut aprendre perquè l’escola ha vengut a compensar un poc el dèficit social que hi havia al seu voltant. Si ara per demagògia es parla de la igualtat de llengües en el sistema escolar, si s’implanta aquest fet, es mantindran les desigualtats exteriors que abans compensava el sistema escolar.

Això donarà pas a una onada de gent que pot no entendre el català?

Molta gent que no té el català com a llengua familiar o no el té en el seu entorn immediat, adquirirà uns coneixements superficials o reduïts per poder-la utilitzar. En canvi, aquella gent que té el català com a llengua familiar o d’entorn seguiran aprenent el castellà. El resultat d’aquest sistema educatiu escolar serà que la gent catalanoparlant, continuarà amb un bilingüisme capaç de comunicar-se amb les dues llengües de forma fluïda, però una part de la població no catalanoparlant no adquirirà uns coneixements mínims de català. Això pot donar a dues situacions, un desavantatge social d’aquesta gent, que no pugui accedir a segons quins nivells de feina o contextos socials per no adquirir la llengua, o també potser que els catalanoparlants no puguin exercir els seus drets lingüístics perquè hi haurà una part de la població que no podrà fer-ne ús normalment