Senyor Mariner

Aquest és el raconet on cada dues setmanes passarà un tramvia groc carregat de paraules en forma de petits relats.

Per iniciar el primer recorregut que farà, juntament amb el Senyor Mariner, el tramvia vol passatgers. T'hi apuntes?

Comença, comença...

Em passejava descalç pel port, trist i arrossegant els peus, que ja tenien algunes feridetes, d’aquelles que són petites i couen molt. Els bars eren plens d’homes amb grans mandíbules i barbes espesses, amb la pell de la cara plena de cicatrius. Ni tan sols em miraven, jo per ells era com una puceta insignificant. Quan alçava la vista, el sol em cremava els ulls plorosos i, automàticament, els meus punys rascaven les meves parpelles, com a autodefensa. Ningú no es preocupava d’aquell gest trist, jo no era res en aquell port, tan sols era un estrany visitant. A la ciutat, molta gent m’hauria mirat, amb gest paternal, preguntant-se què té aquell noiet que s’emporta les mans als ulls i que camina com si s’arrossegués. Allí no era ningú. No em vaig trobar amb cap mirada, ni per error; era com invisible. Tots els homes que hi havia al port eren només ells, no existia ningú pus.

D’enfora vaig veure uns moviments àgils, que descarregaven coses d’un vaixell. Eren els d'un mariner. Tenia unes grans espatlles i el sol m’impedia veure si els ulls eren blaus o marrons. Agafava xarxes que devien pesar molts quilos com qui agafa una fulla. No s’aturava en cap moment. Els meus passos van agilitzar-se i van començar a anar cap a ell. Quan ja era més a prop, vaig veure que amb cada moviment, els seus braons pujaven i baixaven, amb una sintonia perfecta, es feien immensos. Vaig poder distingir el color de la seva mirada, era blava. En ser a un metre d’ell, ni tan sols va girar-se. Havia aturat el seu frenètic ritme i s’havia assegut a fer un nus. Semblava concentrat.

-Bon dia- va dir la meva veu innocent.

Ell va alçar la vista curiosament i em va mirar.

-Bon dia, què hi fas per aquí? Això no és gaire segur. Parteix en poder, jove.

-M’han trasbalsat els seus moviments, senyor mariner; la seva rapidesa. Tan sols era això. Bé, també he tret a passejar la meva tristesa. Res més...

El mariner seguia atent al seu nus, però jo estava segur de que m’havia estat escoltat per molt que no me mirés.

-Senyor mariner, ensenyi’m a fer i desfer nusos, que fa un dies que en tinc un aquí, just al coll i necessit llevar-lo.

Sense mirar-me, va fer un gest, pegant tres copets al terra, indicant-me que m’assegués.

-Seu i n’apendràs. Com a bon mariner, he sabut desfer tots els nusos de pena. És fàcil. Concentra’t amb els teus passos i no pensis amb els de l’altra gent, et poden trepitjar. No t’has fixat en que cap dels mariners cerca els ulls dels demés? Només existim nosaltres, fill.

Els seus ulls blaus em van mirar de reüll i a l’instant vaig saber que m’havia desfet el nus, que era hora de partir. Adéu, senyor mariner.