Els germans

Temps enrere, al tramvia hi va entrar algú que semblava preocupat. Es va asseure al final del darrer vagó i sembla que va pensar molt durant tot el trajecte...

Tot allò que em preocupava ho somiava els dimecres. Em despertava suant i sentia que faltava poc més de dos segons per arribar a la fi del món. Lentament reconeixia el color de l’habitació i els meus ulls s’adaptaven a la llum que venia del passadís. Els germans ja devien estar preparant el berenar.

Era curiós que no recordés mai totes aquelles coses que pareixien tan terribles, perquè realment em trasbalsaven. El pas de l’habitació al bany era una demostració de que els dimecres no somiava coses bones. Em gronxava fins a la porta i, així com podia, preparava les tovalloles i sortia del pijama. La pell de gallina, el fred que feia i la por que tenia.

Tot allò que em preocupava quedava reflectit en la meva forma d’actuar els dijous. Sentia el cansament dins el meu cos, com un pes ficat dins l’estomac que feia força cap a baix i m’obligava a encorbar l’esquena i a caminar amb la gràcia d’un elefant fent equilibris per damunt una corda.

Tal vegada era el berenar dels germans allò que em queia com una bomba però pràcticament tenia la certesa de que no era així, sinó que hi havia alguna cosa que es passejava pel meu cap com qui camina tranquil amb el sol a l’esquena. I aquesta cosa em feia mal.

Un silenci

Les històries que es conten als tramvies són molt diverses i algunes reflecteixen una realitat mala d'empassar. L'amic de l'Asier va anar l'altre dia amb el tramvia groc...

Eren unes corbes perfectes, tant les del seu cos com les del seu cabell rissat. Les set meravelles del món es convertien en vuit davant la seva presència i ballava com mai ningú ho havia fet. Brillava com la lluna dins una nit fosca i, quan et somreia, et robava una part, per molt petita que fos, del teu cor, que en aquell moment es disparava. Desitjaves amb totes les teves forces que aquelles mans, fines i suaus, et toquessin. Notaves la seva presència perquè quan ella era a prop s’inundava l’ambient d’un silenci que només rompia el renou dels seus tacons. Prometies ser capaç de pagar més de mil euros per poder ser aquella piga de damunt el seu llavi i perdies la mirada en el moviment perfecte de la seva cintura al caminar. Era la llum que il·luminava el nostre trist barri, ple de brutícia i pobresa. Era tot un plaer observar els seus ulls amb forma d’ametlla i el seu cabell llarg, infinit, obscur. Sempre em saludava alegrament i a vegades s’aturava a parlar amb mi. Es sorprenia de la meva cultura i intel·ligència, ja que jo mai havia conegut el que és anar a una escola. Deia que jo era sorprenent, que m’admirava i cada pic que m’ho recordava jo sentia ganes de cridar i botar, de contar-li a l’Asier, que es morís d’enveja i que, tot seguit, em recordés aquella vegada que la va veure en roba interior des de la seva finestra. Era el meu millor amic i ens assemblàvem molt: ulls negres, pell morena, cabell curt (normalment despentinat), prims i amb les dents petites. Érem com a germans i somiàvem constantment amb ella; era el nostre tema de conversació preferit. L’Asier m’envejava molt: l’alegria del barri sempre em saludava i a ell només quan estava amb jo. La nostra vida consistia en aconseguir diners per a tenir una millor subsistència, però n’aconseguíem pocs. Els dies que no teníem res a fer, anàvem al banc del costat de la meva casa i esperàvem a que ella passés. Apostant per si ens saludaria o no, per si s’aturaria a parlar amb nosaltres. Resant per a que s’inundés el barri de silenci i sentir el ‘tac-tac-tac’ de les seves sabates. Donant-nos per vençuts quan ella no apareixia i rumiant on era. Entristint-nos al pensar que tal vegada estava amb un altre al·lot.

I així varem passar un mes i mig: apostant, resant, donant-nos per vençuts i entristint-nos. Investigarem on era i demanarem a tota la gent si l’havia vist. El barri havia mort, d’una manera tan ràpida que feia por. La gent havia envellit i els vespres eren més foscos. Ja no hi havia silenci i no feien olor a perfum els carrers que ella havia trepitjat. El dia que feia quaranta-cinc, les àvies van deixar de parlar a crits i poc a poc callaren, els cans deixaren de lladrar i els nens que jugaven a futbol, aturaren al pilota. Tac, tac. Tac, tac. I vaig sortir corrent cap a ca l’Asier, però me’l vaig trobar pel camí, que ell també venia a buscar-me. Sobraven les paraules. Ens guiarem pel dolç renou del seu caminar i ja bavejàvem al pensar que tornaríem a veure les corbes perfectes, el cos que tant sabia ballar i els clotets que se li feien al somriure. Esperàvem el seu preciós cabell llarg, rissat i brillant. Com més s’acostava el renou, més ens bategava el cor, més ens suaven les mans i més intentàvem tranquil·litzar-nos. Però va girar cap al carrer on érem i ens va sorprendre més prima que mai, deixant enrere el seu obscur color de pell per donar lloc a un color pàl·lid. Amb el cabell curt, molt curt. Es va limitar a saludar somrient i a seguir la seva ruta. Em vaig oferir a portar-li la maleta fins a casa però va dir que no importava. L’Asier i jo no podíem mirar-nos als ulls, tan sols érem capaços de mirar-nos les sabates rompudes.

Al cap d’uns dies d’haver superat el xoc que havia estat per nosaltres veure-la tant degradada, descobrirem que s’havia sotmès a quimioteràpia, que ningú sabia si es posaria bé i que, per molt que hagués perdut pes o que tingués menys cabell, seguia sent la més bonica. El seu retorn no va ser gran cosa perquè quasi mai era pel carrer. Hi anava quan ho creia necessari i era en aquell moment quan el barri somreia i sospirava agraint al cel que l’hagués fet sortir de casa. Respirar el seu perfum era com sortir de l’aigua per a agafar aire. Durant aquella temporada l’Asier es va acomiadar de mi perquè havia trobat una feina lluny del barri que l’ajudaria a ell i a la seva família a sobreviure d’una millor manera. Em va prometre que tornaria al cap de tres mesos i jo no vaig poder fer res més que abaixar el cap i tornar-me a mirar les sabates velles i rompudes i abraçar-lo, desitjant-li sort. Pensava amb ell nit i dia i anava tatxant els dies que quedaven per tornar a veure’l. Mai m’havia aturat a pensar tot el que l’estimava. Cada vegada que passava pel banc on seiem, m’ofegava la sensació de solitud que regnava al meu ésser. No podia trucar-lo perquè m’ho tenien prohibit degut a que era massa car. Va ser la pitjor temporada de la meva vida. El barri tornava a estar mort i en aquells moments no podia recolzar-me a l’Asier. Plovia quasi tots els dies i jo no trobava cap feina que em servís per a ajudar a la meva família. I un dia la vaig veure. Trista i degradada, dedicant-me un simple somriure forçat, sense paraules. Passaren dos mesos de tristor, solitud i pluja. Vaig pensar que mai tornaria a ser la mateixa però poc a poc va anar agafant la forma que tenia abans de marxar del barri i ara brillava més que mai. La cintura va tornar a agafar aquell moviment d’un costat cap a l’altre al caminar i cada vegada sortia més al carrer, il·luminant-lo inconscientment, fent-lo vibrar amb els seus passos. El meu llapis va tatxar el darrer dia que quedava per a que tornés el meu Asier i així ho va fer, va tornar més content que mai, mentre el barri s’inundava del mateix silenci que solien provocar els tacons del nostre amor platònic. Un silenci dedicat a ell, un silenci que només rompia el renou de les monedes que duia dins una bossa, xocant entre elles; anunciant que sí, que començava una millor vida per a ell i la seva família. Anunciant que em compraria unes sabates noves i que tornaria a asseure’s al banc amb mi. I, de cop i volta, el silenci es va fer més gran quan va aparèixer ella, amb les seves sabates, fent tremolar l’acera i els nostres cors, radiant i amb el cabell més llarg. Anunciant que s’havia curat i que vendria a parlar amb nosaltres com ho havia fet en temporades millors. I va sortir el sol.

QPF?

Teatre:

-         “La Marató”. Teatre del Mar dies 3 i 4 a les 21h. Preu  17€

-         Tanca la porta qual surtis. Teatre Sa  Taulera (Andratx) dia 4 a les 21h,Preu 10€

-         En Joan Petit quan... enfila contes. Fundació Pilar i Juan dia 4 a les 11:30h. Preu 3€

Concerts:

-         Factoria SoundSistema Vol24.Factoria So, dia 4a a les 22h Preu 5€

Cinema:

-         Estrena de SIKNUM. Teatre Principal, dia 8a les 20:30h

Xerrades / conferències:

-         Acte de presentació de l’anuari contrainformació.cat 2011. Can Alcover a les 19h.

L'equilibri

Dins els tramvies, la gent s'adorm. Els somnis inunden l'ambient i floten tranquils, sense pressa. Volant, t'acaricien la cara sense que ho notis. El petit Daniel va fer una becadeta l'altre dia dins el tramvia groc i va somiar que... bé, que ho conti ell...

Vull volar i ser, per fi, més alt que tots els nens de l'escola. Vull cridar des de dalt coses com 'què bé s'hi veu des d'aquí dalt, formigues!' i que no puguin més d'enveja. Vull travessar l'aire, menjar-me'l, empassar-me'l sense haver-lo mastegat i que se'm posi la pell de gallina quan vengui vent fresc. Vull tirar-li des de molt amunt una pedra al Noel, perquè sempre m'empipa i no deixa de pegar-me clatellades d'aquestes que piquen una bona estona. Seré bo i li'n tiraré una de petita... Així, ja que hi som, si és petita, el seu pes insignificant dins la butxaca, no farà que em desequilibri a l'hora d'elevar-me cap el cel. Si això passés, si perdés l'equilibri, vull caure damunt un nigul; dins no, perquè diuen que no en surts. Vull que em facin pessigolles els seus trossos de cotó i riure sol allà dalt. Vull pujar, pujar, pujar... Anestesiar-me. Anestesiar-me tant com quan la Miranda em va fer aquell petó aferradís amb gust a caramel, tan dolç... Tan suau que em quedaria per sempre allà dalt recordant-lo.

QPF?

Teatre:

-         “Quin xou nena!!”Dies 27,28,29, a les 21h,20h i19h respectivament.Teatre Principal.Preu

                            20€

-         “Acorar”. Dia 29 teatre de Lloseta a les 19h. Preu 12€.

-         “Contant Rondalles” . teatre Principal els dia 28 i 29 a les 18h i 12h respectivament preu 6€.

-         “Tanca la Porta quan surtis”. Teatre de Capdepera . dia 27 a les 21h. Preu 8€

-         “Sense cap ni peus”. Sa botiga des Buffons, dia 27 a les 23h. Preu 15/29€

-         I divendres, 27 de gener, a les 20h:Torna a Can Alcover l’espectacle “Na Keta, o l'Elogi dels diners”!!!

-         “Camarada K”, Teatre del Mar ,dia 27,28,29 a les 21h,21h,19h. Preu 14-17€.

-         “surtis”, Teatre de Cap  de Pera , dia 27 a les 21h, Preu 8€

Concerts:

-         Recital Musical . Factoria So dia 29 a les 20h.

-         Aires Mallorquins de Palma , Dia 29  a les 12h. Ses Voltes

-          

Cinema:

-         Tintin. Auditori d’Alcúdia, dia 29 a les 18h. Oreu 5€

Xerrades / conferències:

-         El campament dels Soldats. Teatre d’Artà, dia 27 a les 20h

-         La lluita social a Mallorca, des de finals del segleXiX a finals del segle XX. SACMA, Manacor, dia 27 a les 20h.

-         El patrimoni de Manacor. OCB manacor, dia 30 a les 20h.

-         Petes de les illes de l’Edat Mitjana, Muro, dia 31 a les 20:30h.

-         La nova Canço. Llibreria Lluna , Palma, dia 27 a les 19:30h.

Què puc fer??

Teatre:

-          Acorar, Dia 22 a les 20h , Teatre de Manacor.

-          Es jai de ses rondalles, Dia 21 a les 18h, Teatre de Lloseta.

Concerts i ballades populars:

-          Concert d’Anegats a la revetla de Sant Sebastià. Dia 19, Palma.

-          Ballada popular a Plaça Major , Palma.

-          Pirates Pirats, Dia 19 a les 22:30h, Populart.

-          Pirates Pirats, Dia 21 a les 22h, Sa Societat Cafè, Calvià.

-          Tomeu Penya, Dia 21 a les 21, Auditori d’Alcúdia. Preu 15€

-          Trio Pirat, Dia 20 a les 20h, El Sol, Son Serra de Marina.

 

Xerrades / conferències:

-          Negre i Mallorquina, presentació del llibre. Dia 18 a les 20h, Can Alcover Palma

-          Cordam cadires amb Bova. Dia 20 a les 17h,Biblioteca de Can Torró, Alcúdia.

Altres:

-          Acte Alternatiu als Premis Ciutat de Palma, Dia 20 a les 20h Can Alcover.

-          1ª Esportgràfica 2012, dia 20 i 21 a les 12h i 9:30h, respectivament. Palma.

-          Aquesta setmana l’Ateneu tindrem obert de les 18h a les 19:45h.

Madò Buades

Un temps hi cantaven grins
i ara sínies i molins
i treuen un gros capital


cantava la veu profunda, la veu de les escletxes de la marjal poblera. Impossible de desxifrar els segles que amaguen els canvis de nota, els quarts de to i el ritme de la cançó. O sí; per ventura tancant els ulls i imaginant cada cop de falcella.

Els cants de Madò Buades ens transporten a un temps que ja no tornarà. L’economia basada en el turisme i l’oblit del camp i els reproductors d’mp3 ho fan impossible. Per ventura seria hora de crear noves cançons de feina. El poble que no canta feinejant és un poble trist i la feina sense cantar empeny l’alienació.

És Sant Antoni i, després d’uns dies sense actualitzar, crec que la represa no podia ser altra que retre homenatge al sentiment santantonier que plany aquests dies. I parlar del sant és parlar de sa Pobla. I parlar de sa Pobla és parlar de Maria Antònia Buades Vallespir. Nascuda ara farà 101 anys a la vila d’Uialfàs dedicà la seva vida a cantar i recuperar tonades de feina. Dels premis i distincions que rebé, destacam el Premio Nacional de Folklore el 1968.

El seu musical queda plasmat en un disc editat l’any 2006 però enregistrat anys enrere. És un disc profund però a la vegada difícil d’escoltar d’una tirada per a les noves generacions. Un treball per degustar a poc a poc, amb calma i fixar-se ben en cada tonada. D’altra manera podria resultar pesat i monòton doncs no tenim l’oïda acostumada.

Molts d'anys!

Mado Antonia Buades – Cançons populars