Els germans

Temps enrere, al tramvia hi va entrar algú que semblava preocupat. Es va asseure al final del darrer vagó i sembla que va pensar molt durant tot el trajecte...

Tot allò que em preocupava ho somiava els dimecres. Em despertava suant i sentia que faltava poc més de dos segons per arribar a la fi del món. Lentament reconeixia el color de l’habitació i els meus ulls s’adaptaven a la llum que venia del passadís. Els germans ja devien estar preparant el berenar.

Era curiós que no recordés mai totes aquelles coses que pareixien tan terribles, perquè realment em trasbalsaven. El pas de l’habitació al bany era una demostració de que els dimecres no somiava coses bones. Em gronxava fins a la porta i, així com podia, preparava les tovalloles i sortia del pijama. La pell de gallina, el fred que feia i la por que tenia.

Tot allò que em preocupava quedava reflectit en la meva forma d’actuar els dijous. Sentia el cansament dins el meu cos, com un pes ficat dins l’estomac que feia força cap a baix i m’obligava a encorbar l’esquena i a caminar amb la gràcia d’un elefant fent equilibris per damunt una corda.

Tal vegada era el berenar dels germans allò que em queia com una bomba però pràcticament tenia la certesa de que no era així, sinó que hi havia alguna cosa que es passejava pel meu cap com qui camina tranquil amb el sol a l’esquena. I aquesta cosa em feia mal.