Eren unes corbes perfectes, tant les del seu cos com les del seu cabell rissat. Les set meravelles del món es convertien en vuit davant la seva presència i ballava com mai ningú ho havia fet. Brillava com la lluna dins una nit fosca i, quan et somreia, et robava una part, per molt petita que fos, del teu cor, que en aquell moment es disparava. Desitjaves amb totes les teves forces que aquelles mans, fines i suaus, et toquessin. Notaves la seva presència perquè quan ella era a prop s’inundava l’ambient d’un silenci que només rompia el renou dels seus tacons. Prometies ser capaç de pagar més de mil euros per poder ser aquella piga de damunt el seu llavi i perdies la mirada en el moviment perfecte de la seva cintura al caminar. Era la llum que il·luminava el nostre trist barri, ple de brutícia i pobresa. Era tot un plaer observar els seus ulls amb forma d’ametlla i el seu cabell llarg, infinit, obscur. Sempre em saludava alegrament i a vegades s’aturava a parlar amb mi. Es sorprenia de la meva cultura i intel·ligència, ja que jo mai havia conegut el que és anar a una escola. Deia que jo era sorprenent, que m’admirava i cada pic que m’ho recordava jo sentia ganes de cridar i botar, de contar-li a l’Asier, que es morís d’enveja i que, tot seguit, em recordés aquella vegada que la va veure en roba interior des de la seva finestra. Era el meu millor amic i ens assemblàvem molt: ulls negres, pell morena, cabell curt (normalment despentinat), prims i amb les dents petites. Érem com a germans i somiàvem constantment amb ella; era el nostre tema de conversació preferit. L’Asier m’envejava molt: l’alegria del barri sempre em saludava i a ell només quan estava amb jo. La nostra vida consistia en aconseguir diners per a tenir una millor subsistència, però n’aconseguíem pocs. Els dies que no teníem res a fer, anàvem al banc del costat de la meva casa i esperàvem a que ella passés. Apostant per si ens saludaria o no, per si s’aturaria a parlar amb nosaltres. Resant per a que s’inundés el barri de silenci i sentir el ‘tac-tac-tac’ de les seves sabates. Donant-nos per vençuts quan ella no apareixia i rumiant on era. Entristint-nos al pensar que tal vegada estava amb un altre al·lot.
I així varem passar un mes i mig: apostant, resant, donant-nos per vençuts i entristint-nos. Investigarem on era i demanarem a tota la gent si l’havia vist. El barri havia mort, d’una manera tan ràpida que feia por. La gent havia envellit i els vespres eren més foscos. Ja no hi havia silenci i no feien olor a perfum els carrers que ella havia trepitjat. El dia que feia quaranta-cinc, les àvies van deixar de parlar a crits i poc a poc callaren, els cans deixaren de lladrar i els nens que jugaven a futbol, aturaren al pilota. Tac, tac. Tac, tac. I vaig sortir corrent cap a ca l’Asier, però me’l vaig trobar pel camí, que ell també venia a buscar-me. Sobraven les paraules. Ens guiarem pel dolç renou del seu caminar i ja bavejàvem al pensar que tornaríem a veure les corbes perfectes, el cos que tant sabia ballar i els clotets que se li feien al somriure. Esperàvem el seu preciós cabell llarg, rissat i brillant. Com més s’acostava el renou, més ens bategava el cor, més ens suaven les mans i més intentàvem tranquil·litzar-nos. Però va girar cap al carrer on érem i ens va sorprendre més prima que mai, deixant enrere el seu obscur color de pell per donar lloc a un color pàl·lid. Amb el cabell curt, molt curt. Es va limitar a saludar somrient i a seguir la seva ruta. Em vaig oferir a portar-li la maleta fins a casa però va dir que no importava. L’Asier i jo no podíem mirar-nos als ulls, tan sols érem capaços de mirar-nos les sabates rompudes.
Al cap d’uns dies d’haver superat el xoc que havia estat per nosaltres veure-la tant degradada, descobrirem que s’havia sotmès a quimioteràpia, que ningú sabia si es posaria bé i que, per molt que hagués perdut pes o que tingués menys cabell, seguia sent la més bonica. El seu retorn no va ser gran cosa perquè quasi mai era pel carrer. Hi anava quan ho creia necessari i era en aquell moment quan el barri somreia i sospirava agraint al cel que l’hagués fet sortir de casa. Respirar el seu perfum era com sortir de l’aigua per a agafar aire. Durant aquella temporada l’Asier es va acomiadar de mi perquè havia trobat una feina lluny del barri que l’ajudaria a ell i a la seva família a sobreviure d’una millor manera. Em va prometre que tornaria al cap de tres mesos i jo no vaig poder fer res més que abaixar el cap i tornar-me a mirar les sabates velles i rompudes i abraçar-lo, desitjant-li sort. Pensava amb ell nit i dia i anava tatxant els dies que quedaven per tornar a veure’l. Mai m’havia aturat a pensar tot el que l’estimava. Cada vegada que passava pel banc on seiem, m’ofegava la sensació de solitud que regnava al meu ésser. No podia trucar-lo perquè m’ho tenien prohibit degut a que era massa car. Va ser la pitjor temporada de la meva vida. El barri tornava a estar mort i en aquells moments no podia recolzar-me a l’Asier. Plovia quasi tots els dies i jo no trobava cap feina que em servís per a ajudar a la meva família. I un dia la vaig veure. Trista i degradada, dedicant-me un simple somriure forçat, sense paraules. Passaren dos mesos de tristor, solitud i pluja. Vaig pensar que mai tornaria a ser la mateixa però poc a poc va anar agafant la forma que tenia abans de marxar del barri i ara brillava més que mai. La cintura va tornar a agafar aquell moviment d’un costat cap a l’altre al caminar i cada vegada sortia més al carrer, il·luminant-lo inconscientment, fent-lo vibrar amb els seus passos. El meu llapis va tatxar el darrer dia que quedava per a que tornés el meu Asier i així ho va fer, va tornar més content que mai, mentre el barri s’inundava del mateix silenci que solien provocar els tacons del nostre amor platònic. Un silenci dedicat a ell, un silenci que només rompia el renou de les monedes que duia dins una bossa, xocant entre elles; anunciant que sí, que començava una millor vida per a ell i la seva família. Anunciant que em compraria unes sabates noves i que tornaria a asseure’s al banc amb mi. I, de cop i volta, el silenci es va fer més gran quan va aparèixer ella, amb les seves sabates, fent tremolar l’acera i els nostres cors, radiant i amb el cabell més llarg. Anunciant que s’havia curat i que vendria a parlar amb nosaltres com ho havia fet en temporades millors. I va sortir el sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada