Vull volar i ser, per fi, més alt que tots els nens de l'escola. Vull cridar des de dalt coses com 'què bé s'hi veu des d'aquí dalt, formigues!' i que no puguin més d'enveja. Vull travessar l'aire, menjar-me'l, empassar-me'l sense haver-lo mastegat i que se'm posi la pell de gallina quan vengui vent fresc. Vull tirar-li des de molt amunt una pedra al Noel, perquè sempre m'empipa i no deixa de pegar-me clatellades d'aquestes que piquen una bona estona. Seré bo i li'n tiraré una de petita... Així, ja que hi som, si és petita, el seu pes insignificant dins la butxaca, no farà que em desequilibri a l'hora d'elevar-me cap el cel. Si això passés, si perdés l'equilibri, vull caure damunt un nigul; dins no, perquè diuen que no en surts. Vull que em facin pessigolles els seus trossos de cotó i riure sol allà dalt. Vull pujar, pujar, pujar... Anestesiar-me. Anestesiar-me tant com quan la Miranda em va fer aquell petó aferradís amb gust a caramel, tan dolç... Tan suau que em quedaria per sempre allà dalt recordant-lo.
Música, actualitat i més, de part dels Joves de Mallorca per la Llengua
Només una paraula...espectacular.
ResponElimina