Tremolant

Fa dues setmanes, el tramvia groc va carregar-se de passatgers que volien visitar un port ple de mariners amb grans mandíbules, mestres en fer i desfer nusos.

Avui, sembla que es dirigeix a un lloc on hi fa fred i hi plou molt. Has agafat un bon abric?

Comença, comença...

El fred em gelava les mans i m'adormia els peus, que estaven arrufats dins de les meves sabates d'estiu. Jo feia força amb els dits, tirant cap a dins, com si així pogués clavar el meu pes a terra i no relliscar. La vorera estava inundada i les gotes que queien semblava que fossin mars. La barra de pa que guardava sota la jaqueta ja estava tova per la part no coberta, perquè semblava roba de nadó, tan petitona com era, perfecta pel meu cos. Quan alçava el cap em pegava tota la pluja a la cara i em mullava les parpelles. Jo xarrupava l'aigua, però no tancava la boca i gairebé tota la pluja que m'entrava, tornava a caure. Els meus pantalons eren curts i molt fins, les meves cames semblaven bastonets tremolosos. Els calcetins de rombes marrons i verds m'arribaven fins a davall dels genolls, eren els meu preferits i sentia una pena profunda perquè s'estaven fent malbé amb tanta tempesta. La meva boina gris ja no servia per res. No podia córrer perquè sinó relliscava. Havia de donar grans salts per no trepitjar certs bassiots, que es formaven entre la vorera i la carretera i semblava que la gent no em veia. Estava desitjants que alguna amable dona se m'acostés i em digués alguna cosa tipus: petit, vols venir sota el meu paraigua?

Faltaven quatre carrers per arribar a casa i juro que mai se m'havia fet tan llarg el camí fins al forn. Estava segur de que el Pare em renyaria quan entrés. No podies haver demanat una bossa!? I jo baixaria el capet banyat i li diria: Em sap greu, papi. No hi he pensat. Li posaria careta de pena i ajuntaria les puntes dels peus, per semblar més adorable. El miraria pujant els ullets i tremolant una mica, demostrant que havia anat a comprar el pa amb un fred terrible. Sempre funcionava.

-Bon dia, Formigueta. Com estàs?- el grandot del barri, m'havia agafat per les espatlles, trendrament.

-Ei, estic gelat. Si demà no plou, aniré al parc, però ara necessito arribar a casa.-quan parlàvem, sortia fumet per les nostres boques.

-D'acord, petit. Vés amb compte!

Vaig arribar i el Pare em va renyar. Vaig aplicar la meva tècnica i, òbviament va funcionar. Era infal·lible.

L'endemà va ploure i no vaig poder anar al parc. Sort que tenia un germà i li va tocar a ell anar a pel pa. Aquesta vegada, el Pare no el va renyar. Sempre he pensat que és el prefert, però bé, ell no té uns calcetins de rombes com els meus.