Títol del disc: La barraca
Edició: Discmedi. 2011.
Abans de res, em permetreu espipellar-vos ràpidament el perquè d’aquest nom de secció. Vos present un homenot, un bruixot anomenat Guillem d’Efak. Per a qui no el conegui vos ho resumesc en una paraula: mestre. Els millors homenatges són aquells que es fan en el dia a dia i així serà, almenys setmana a setmana i humilment, amb la bandera d’aquesta cançó del mestre. Cavallet de serp.
Cavallet de serp que tant t’he encalçat
sols remenes l’aire d’un món esbucat.
Dit això, tallem la cinta inaugural (i quatribarrada) d’aquesta secció. En la gran albufera (a les albuferes l’aigua es renova, tot i que a poc a poc) que és la música tradicional, en la qual hi faig d’observador i criador d’aus (els corbs no són aus d’aquest ecosistema) de fa ja un parell d’anys, em resta i em restaran moltíssimes classes d’ornitologia. Però aquest Cavallet de serp no és un espai autopropagandístic a pesar de l’egocentrisme que ens caracteritza als músics. Volia dir que no som pas cap expert en cap tipus de música i que segurament pecaré de víscera.
La meva història d’amor amb el disc que avui vos present comença en veure la portada del penúltim número del Sóns de la mediterrània. ‘Quicos i botifarra. Cançons de l’arròs’ i els cinc personatges amb una barraca darrera. Va ser un amor a primera vista. Situem-nos: alguns dels músics més respectats en el panorama s’unien per fer un disc... en una barraca del Delta de l’Ebre. (He de dir, per fer entendre el lectorat parts dels arguments de la recomanació present, que som un apassionat de les comarques del riu). En aquell moment, vaig fer dues coses: la primera subscriure’m a la revista i la segona anar a comprar el disc.
És un d’aquells LP-viatge que et transporta gairebé per complet allà on està enregistrat. Et convida a imaginar-te aquesta genteta fent festa i cantant enmig d’un arrossar. Totes les cançons estan cuidades al més mínim detall, amb textures galanes, fugint del folklorisme ranci. Sabors llatins; veus que ericen els pèls, que et duen a altres temps; una interpretació instrumental exquisida sense barroquismes gratuïts i, a pesar de tot això, molta proximitat. La qualitat de l’enregistrament és un reflex molt nítid de l’espai on s’ha dut a terme: una cabana feta amb canyes, fang i altres materials rudimentaris.
La selecció i varietat de temes també resulta bastant acurada. Músiques ben conegudes per nosaltres: jotes, boleros, fandangos, havaneres, ús i també algunes tonades de treball. Vesteixen aquesta coherència nacional que proposa, sense alçar cap bandera, el disc. Com ja he dit, allunyades de qualsevol comicitat ni teatralització a la que moltes vegades suposam aquests estils. Les lletres han estat reforçades i adaptades al context i els títols han estat rebatejats per l’ocasió.Voldria destacar-ne que, a més d’emocionar-me, crec que representa molt bé el disc: de l’Ebre a l’Albaida, una nova visió de l’ú de Moixent.
No entretenc més la vostra vista. Entreteniu l'oïda.
És un d’aquells LP-viatge que et transporta gairebé per complet allà on està enregistrat. Et convida a imaginar-te aquesta genteta fent festa i cantant enmig d’un arrossar. Totes les cançons estan cuidades al més mínim detall, amb textures galanes, fugint del folklorisme ranci. Sabors llatins; veus que ericen els pèls, que et duen a altres temps; una interpretació instrumental exquisida sense barroquismes gratuïts i, a pesar de tot això, molta proximitat. La qualitat de l’enregistrament és un reflex molt nítid de l’espai on s’ha dut a terme: una cabana feta amb canyes, fang i altres materials rudimentaris.
La selecció i varietat de temes també resulta bastant acurada. Músiques ben conegudes per nosaltres: jotes, boleros, fandangos, havaneres, ús i també algunes tonades de treball. Vesteixen aquesta coherència nacional que proposa, sense alçar cap bandera, el disc. Com ja he dit, allunyades de qualsevol comicitat ni teatralització a la que moltes vegades suposam aquests estils. Les lletres han estat reforçades i adaptades al context i els títols han estat rebatejats per l’ocasió.Voldria destacar-ne que, a més d’emocionar-me, crec que representa molt bé el disc: de l’Ebre a l’Albaida, una nova visió de l’ú de Moixent.
No entretenc més la vostra vista. Entreteniu l'oïda.
Marcel Pich i Esteve
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada