feu-me preguntes més senzilles.
Què vol dir si sóc feliç?
doncs jo què sé, depèn del dia!
La ressenya d’avui, ho dic al començament, és pel grup que pens que, independentment de la devoció personal, hauria d’estar en el lloc més alt de la música pop-rock del nostre país.
A la Ciutat Comtal naixien cap allà el 2005 un quartet que tant podria passar, per les proclames estètiques, per un grup de heavy com per un grup indie. I, tanmateix, no és ni una cosa ni l’altra.
Rosa-Luxemburg són una guitarra, un baix, un teclat, una bateria, veus i molt de joc entre ells. A partir d’aquí, no hi han posat cap tipus de límit i es veu clarament amb l’evolució que fan els seus completíssims i acurats treballs. El so de cada instrument està molt recercat. Les lletres s’ajusten a la perfecció al pentagrama i completen aquest pack de frescor i originalitat. Basta mirar els títols de les cançons. Amors i desamors urbans empeltats de sarcasme i acidesa sense quedar-se amb cap carcassa. Crítica social i musical sense cap mena de tòpic i amb una actitud post-punk i tarannà provocador. Alerta! tot perfectament estudiat.
Em qued amb qualsevol dels seus discs (tres LP’s i varis singles) però la recomanació d’avui la faig amb el que primer vaig escoltar i el que més m’impactà: Autobiografia oficial. Podria afirmar que és un dels millors discs que s’han escrit en aquest país els darrers temps. Amb el valor afegit de no anar a remolc de coses que s’han fet fa vint anys; com ja sabeu, els catalans sempre anam 20 anys enrere en moltes coses.
Sempre he dit que d’un grup esper veure molt més que ‘quatre tios pujats a un escenari grapejant instruments’. I aquest grup, en efecte, ofereix molt més que el que he dit que ja és molt. Rosa-Luxemburg es fan els seus propis videoclips. No vos en perdéssiu ni un. A més d’una actitud i un discurs divertit i, com he dit, rocker i xulesc (en el bon sentit), tenen un altre format ‘tranquil’ (no li direm acústic) on es versionen a ells mateixos. Com a curiositat del disc Autobiografia oficial, no podria passar per alt l’excel·lent i curiosa versió de ‘Killers’ d’Iron Maiden. Una autèntica bogeria.
En definitiva, un grup molt recomanable pel qual només puc tenir paraules bones i que sorprèn treball rere treball, ja sigui disc, videoclip o el proper treball ‘classe mitjana’ un disc-llibre per dir-ho així; o un disc en escenes.
Ha arribat el gran moment
en què m’inquieta regar les plantes.
Ha arribat el gran moment
en què m’inquieta que res m’inquieti.
Moltíssimes gràcies Marcel!!! Ens farem ressò del teu blog al nostre facebook si et sembla bé!
ResponElimina